Ahir al vespre vam presentar Naturalesa Humana a la Llibreria 22. Ho vaig dir ahir i ho repeteixo avui: moltes gràcies per la confiança que en Quim Curbet va tenir des del començament en mi. Si ja costa publicar novel·la en aquest país, es veu que encara és més difícil publicar un recull de relats. I dic es veu, perquè la veritat és que jo he tingut un camí planer a l'edició. És una cosa que no s'acaba d'entendre, que costin de veure relats publicats, quan en aquest país tenim grans narradors de relats, com ara Monzó o Pàmies (ves que no sigui precisament per això). El cas és que el conte no és pas de cap manera un gènere menor. La prosa d'un conte ha de ser tan eficaç com la d'una novel·la i gosaria dir que, per la seva intensitat, un conte demana un estat d'alerta encara més gran, perquè tot vagi orientat al gir final. Sens dubte, a més, la passió i l'emoció de l'escriptura ha de ser la mateixa.
En tot cas, la confiança d'en Quim fa que avui tinguem el llibre a les mans i jo li ho agraeixo molt. També dono les gràcies a en Pep Prieto, que va fer una presentació magnífica i divertidíssima. Després d'haver-lo sentit en el curs de crítica cinematogràfica al Museu del Cinema, jo ja sabia que amb en Pep ens ho passaríem bé, amb aquell estil tan fresc que té ell sempre, i que era la persona ideal per presentar un recull de relats breus, irònics i actuals.
Perquè en aquest món l'humor és imprescindible per sobreviure. Fins i tot quan hi ha drama, per gran que sigui el drama, l'humor ajuda a tirar endavant i desperta més empatia que el drama mateix. En literatura, l'humor accentua l'element tràgic i pot arribar a canviar la llàstima per admiració. Qui m'ha ensenyat a agafar-me la vida amb humor és en Jordi. Ell, que fa tots els papers de l'auca, té un caràcter vital i optimista que s'encomana. Moltes gràcies, Jordi! Acabo, però no sense donar les gràcies també a la meva filla, que viu i pateix el procés d'escriptura a casa i que va fer totes les fotos que veieu, i a tots i totes els que em vau voler fer costat: amics i amigues de fa anys i de feina, alumnes, escriptors, "Caseros", pare i família, veïns i veïnes, companys i amics d'en Jordi, pares de bàsquet, col·legues de cursos... En fi, no em voldria deixar ningú. Una abraçada a tots per regalar-me la vostra companyia! I Roger, gràcies pels Twitters!
